El dol migratori

Ja fa unes setmanes que vam parlar sobre aquest fenomen. No obstant, m'agradaria tornar a incidir-hi. Segons el Dr. Joseba Atxotegui hem de suposar que tots estem dotats per fer front a les vivències de la migració, ja que els humans, fins fa ben poc, hem sigut sempre nòmades. Tot i així, no es tracta pas d'un procés senzill.

Quan una persona migra gairebé tot al seu voltant canvia (alimentació, costums, llengua,...). La migració té, segons l'autor, la seva part positiva i negativa. Per una banda, existeix la possibilitat d'estructurar en el país d'acollida una nova vida, nous projectes, i normalment hi ha una sensació de força i de veure's capaç d'abordar el control del propi destí. Per altra banda, és un procés que comporta també sentiments de pena i dolor, ja que hem de tenir en compte que la migració està relacionada amb la pèrdua de quelcom significatiu pel subjecte, denominat "dol". Aquesta pèrdua té a veure amb la reelaboració dels vincles que la persona ha establert amb el país d'origen.

L'autor diu: "a menor consistencia y elaboración del proyecto migratorio, más difícil será la elaboración del duelo". Això està relacionat amb la raó per la qual una persona migra, ja que quan ens veiem obligats a fer-ho sense cap projecte migratori és molt complicat que es gestioni bé aquest dol. Aquí es quan sorgeixen els problemes psicològics (síndrome d'Ulisses).

El Dr. Joseba Atxotegui proposa set dols de la migració:

1. El dol per la família i els amics: no poder comptar amb l'afecte i el suport dels éssers estimats pot comportar sentiments de soledat, ansietat, por al futur,... Els fills dels immigrants tenen major risc de patir trastorns mentals que no pas els seus pares, ja que hi ha una absència de referents clars, més encara si en el país d'acollida se senten exclosos.

2. El dol per la llengua materna: l'adquisició d'una nova llengua comporta un gran esforç per part de l'immigrant.

3. El dol per la cultura: els aspectes més importants que canvien són l'alimentació, la vestimenta, el sentit del temps,...

4. La pèrdua dels paisatges, la terra: canvis de temperatura, humitat, colors, lluminositat,...

5. La pèrdua del status social: la majoria d'immigrants retrocedeixen a nivell d'estatus social respecta a la seva societat d'origen.

6. La pèrdua del contacte amb el grup ètnic ("nacional") d'origen: pèrdua del sentiment de pertinença a un grup humà que posseeix unes característiques comunes de cultura, història, llengua, etc.

7. La pèrdua de la seguretat física: malalties lligades a situacions d'irregularitat legal o poca higiene, víctimes de violència racista,...

Experiència personal

En el meu cas personal, puc dir que en cert grau també he passat per aquest dol migratori. Fa ja 5 anys i mig que visc a Catalunya, però al principi se'm va fer bastant difícil adaptar-me. Trobava molt a faltar als meus amics del meu país d'origen, ja que vaig venir just abans de l'estiu i no coneixia a ningú aquí.

Quan aquest canvi no és voluntari, com en el meu cas, no hi ha cap il·lusió o projecte migratori que ajudi a elaborar aquest dol. Per sort vaig comptar amb el suport dels meus pares i familiars. Quan va començar el curs, poc a poc em vaig anar integrant, ja que la majoria de companys em feien sentir benvinguda. No vaig experimentar cap mena de violència ni rebuig. Si és veritat que vaig haver d'aprendre un nou idioma, cosa que em va suposar un repte a aconseguir, però vaig rebre ajudes per part de l'escola.

Encara que aquest canvi no era intencionat per part meva (ja que els meus pares van decidir fer la mudança), m'ha aportat diverses coses bones. M'ha fet veure que no totes les amistats són per sempre i que la distància ens fa veure qui roman a la nostra vida i qui no. A més, sento que m'he fet més forta i afronto altres problemes de la vida amb una filosofia diferent. He fet moltes noves amistats aquí i estic molt a gust actualment. He superat el meu dol migratori, i encara que a vegades trobi a faltar algunes costums o persones, puc dir que em sento força integrada.

La festa sorpresa que em van fer els meus amics d'Holanda quan em vaig marxar.

Maria Elena

"trabajar sí, cotizar sí, votar no"

El títol d'aquesta entrada és una de les frases que surt en un vídeo d'una candidatura promoguda per "SOS Racisme" per defensar el dret de vot dels immigrants.

Tenen dret a votar els immigrants (a totes les eleccions)?

Aquesta qüestió, plantejada per l'Enric a classe, va donar lloc a una gran controvèrsia, opinions molt diverses i, en la meva opinió, el debat potser més interessant que hem tingut fins ara. Per començar ens vam posar per grups per discutir aquest tema. Vam arribar a la següent resposta: "Si, però amb condicions". Això també va provocar una mica de polèmica, ja que es va plantejar què vol dir exactament un "si amb condicions"? És un si d'entrada, un si assegurat o podríem dir que gairebé vol dir "no"?

En tot cas, el nostre grup ha dit d'entrada que és important considerar que per poder votar hem veure'ns afectats per la política d'aquell país. Em sembla un argument força encertat, ja que personalment crec que no té gaire sentit seguir votant en el país d'origen si fa més de 5 anys, per exemple, que vivim aquí. Personalment, puc dir que fa gairebé 6 anys que visc a Espanya i encara se'm permet votar al meu país d'origen, però no em veig afectada per la política d'aquest i ho li veig gaire sentit. Això no vol dir que no segueixi els partits polítics i em mantingui informada de la situació, sobretot tenint en compte que gran part de la meva família viu allà.

En segon lloc vam proposar que seria interessant considerar el temps que porta una persona al país, prenent com a temps mínim uns 7 anys aproximadament. Es clar, es tracta d'una dada aproximada, ja que cap de nosaltres té els coneixements suficients per establir aquest termini.

També vam considerar la importància d'una implicació social al territori i tenir uns mínims coneixements sobre política. Tant l'un com l'altre argument van ser força discutits. Dins del nostre grup ja vam dir que eren temes molt relatius i amb les aportacions d'altres companys se'ns van plantejar a tots preguntes com: com es mesuren? qui s'ha d'encarregar de fer-ho? i, potser la més important: segons quins criteris?

En definitiva, crec és molt complicat elaborar un bon criteri per votar, que s'ajusti a allò que la població creu convenient, i saber com i qui ha de mesurar si li podem o no restringir el vot a alguna persona. Perquè, clar, si "apliquéssim" aquestes condicions als immigrants, també ho hauríem de fer amb els autòctons, o no? Es va parlar de fer un examen per "mesurar" el grau de coneixements... No em sembla la solució gaire encertada. A més, també s'ha comentat que una persona va adquirint al llarg dels anys uns coneixements generals sobre allò que vol i necessita i això també es considera política. Ara, s'ha de tenir en compte que gran part de la població, tant aquí com en altres països, és bastant ignorant amb temes més concrets de política. En moltes ocasions no sabem què hi ha darrera el plantejament d'algun partit polític, què defensen exactament o com actuaran. En què basem llavors el nostre vot?

Potser hauríem d'apostar tots més per una bona formació per tal de poder evitar haver de fer un examen que no té altre propòsit que seleccionar a la població. No fem que la societat sigui encara més controladora.

És molt interessant veure com va madurant un debat sobre un tema tan relatiu, ja que es veu com les diferents persones tenen visions compartides o contràries. I no per això han de ser errònies, al contrari, crec que tots ens podem enriquir de les opinions de la resta, i enfortir la nostra o modificar-la si ho creiem convenient. M'ha agradat molt que, per molt que no estiguéssim d'acord amb alguna opinió, sempre s'hagi respectat l'altra.


Maria Elena

Individu vs Comunitat

Existeixen diversos debats sobre teoria política que s'han agrupat sota el nom de "La crítica comunitarista al liberalisme", considerant-se com a crítics comunitaristes més coneguts: Michael Sandel, Alasdair MacIntyre, Charles Taylor y Michael Walzer.

Quan parlem de comunitarisme, ens estem referint a què l'individu és un subjecte carregat d'història amb drets socials (dret a l'educació, al treball,...) que viu en comunitat. És el col·lectiu qui ens proporciona els trets d'identitat. El liberalisme, en canvi, parteix de l'idea que tots els individus tenen drets individuals, és a dir, drets de llibertat, però aquests no tenen garantia de l'Estat. No obstant, hem de tenir en compte que els termes "liberalisme" i "comunitarisme" es poden interpretar de diferents formes, segons l'autor o el país on ens trobem

A classe se'n va plantejar la següent qüestió: "Què va primer, l'individu o la comunitat?" S'ha creat un debat força interessant i polèmic. En la meva opinió estic convençuda que tant els drets individuals com els socials són importants. En la nostra societat conviuen, alhora, drets individuals i socials. No obstant, sembla que, amb el fenomen globalitzador, el nostre model d'Estat s'estigui convertint en el model d'Estat americà amb una visió neoliberal on prima la responsabilitat individual. S'està perdent aquest sentiment de col·lectivisme, de benestar col·lectiu, d'uns valors compartits... Sembla que tot s'estigui reduint a la major obtenció de beneficis individuals sense tenir en compte els altres i que cadascú s'espavili com pugui.

Des del meu punt de vista és molt important no perdre aquesta part col·lectiva, ja que sense l'existència d'aquesta, la societat es convertiria en una societat egoista i individualista, cosa que ja està passant. També defenso que els drets individuals són essencials, ja que considero que tots els individus han de tenir llibertat d'expressar la seva opinió, tenir un valors personals, poder actuar segons les seves creences i la seva cultura, sempre respectant els drets de la resta de ciutadans dins de la comunitat. Per tant, la situació ideal seria que existís un equilibri òptim entre els drets individuals i socials. Però no és un tasca gens fàcil, ja que s'ha de mobilitzar tota la societat i, tenint en compte que vivim en una societat canviant cada cop més competitiva, serà difícil sensibilitzar a la gent de la importància de tornar a reestructurar aquesta per a sigui més justa.

Maria Elena