El dol migratori

Ja fa unes setmanes que vam parlar sobre aquest fenomen. No obstant, m'agradaria tornar a incidir-hi. Segons el Dr. Joseba Atxotegui hem de suposar que tots estem dotats per fer front a les vivències de la migració, ja que els humans, fins fa ben poc, hem sigut sempre nòmades. Tot i així, no es tracta pas d'un procés senzill.

Quan una persona migra gairebé tot al seu voltant canvia (alimentació, costums, llengua,...). La migració té, segons l'autor, la seva part positiva i negativa. Per una banda, existeix la possibilitat d'estructurar en el país d'acollida una nova vida, nous projectes, i normalment hi ha una sensació de força i de veure's capaç d'abordar el control del propi destí. Per altra banda, és un procés que comporta també sentiments de pena i dolor, ja que hem de tenir en compte que la migració està relacionada amb la pèrdua de quelcom significatiu pel subjecte, denominat "dol". Aquesta pèrdua té a veure amb la reelaboració dels vincles que la persona ha establert amb el país d'origen.

L'autor diu: "a menor consistencia y elaboración del proyecto migratorio, más difícil será la elaboración del duelo". Això està relacionat amb la raó per la qual una persona migra, ja que quan ens veiem obligats a fer-ho sense cap projecte migratori és molt complicat que es gestioni bé aquest dol. Aquí es quan sorgeixen els problemes psicològics (síndrome d'Ulisses).

El Dr. Joseba Atxotegui proposa set dols de la migració:

1. El dol per la família i els amics: no poder comptar amb l'afecte i el suport dels éssers estimats pot comportar sentiments de soledat, ansietat, por al futur,... Els fills dels immigrants tenen major risc de patir trastorns mentals que no pas els seus pares, ja que hi ha una absència de referents clars, més encara si en el país d'acollida se senten exclosos.

2. El dol per la llengua materna: l'adquisició d'una nova llengua comporta un gran esforç per part de l'immigrant.

3. El dol per la cultura: els aspectes més importants que canvien són l'alimentació, la vestimenta, el sentit del temps,...

4. La pèrdua dels paisatges, la terra: canvis de temperatura, humitat, colors, lluminositat,...

5. La pèrdua del status social: la majoria d'immigrants retrocedeixen a nivell d'estatus social respecta a la seva societat d'origen.

6. La pèrdua del contacte amb el grup ètnic ("nacional") d'origen: pèrdua del sentiment de pertinença a un grup humà que posseeix unes característiques comunes de cultura, història, llengua, etc.

7. La pèrdua de la seguretat física: malalties lligades a situacions d'irregularitat legal o poca higiene, víctimes de violència racista,...

Experiència personal

En el meu cas personal, puc dir que en cert grau també he passat per aquest dol migratori. Fa ja 5 anys i mig que visc a Catalunya, però al principi se'm va fer bastant difícil adaptar-me. Trobava molt a faltar als meus amics del meu país d'origen, ja que vaig venir just abans de l'estiu i no coneixia a ningú aquí.

Quan aquest canvi no és voluntari, com en el meu cas, no hi ha cap il·lusió o projecte migratori que ajudi a elaborar aquest dol. Per sort vaig comptar amb el suport dels meus pares i familiars. Quan va començar el curs, poc a poc em vaig anar integrant, ja que la majoria de companys em feien sentir benvinguda. No vaig experimentar cap mena de violència ni rebuig. Si és veritat que vaig haver d'aprendre un nou idioma, cosa que em va suposar un repte a aconseguir, però vaig rebre ajudes per part de l'escola.

Encara que aquest canvi no era intencionat per part meva (ja que els meus pares van decidir fer la mudança), m'ha aportat diverses coses bones. M'ha fet veure que no totes les amistats són per sempre i que la distància ens fa veure qui roman a la nostra vida i qui no. A més, sento que m'he fet més forta i afronto altres problemes de la vida amb una filosofia diferent. He fet moltes noves amistats aquí i estic molt a gust actualment. He superat el meu dol migratori, i encara que a vegades trobi a faltar algunes costums o persones, puc dir que em sento força integrada.

La festa sorpresa que em van fer els meus amics d'Holanda quan em vaig marxar.

Maria Elena

"trabajar sí, cotizar sí, votar no"

El títol d'aquesta entrada és una de les frases que surt en un vídeo d'una candidatura promoguda per "SOS Racisme" per defensar el dret de vot dels immigrants.

Tenen dret a votar els immigrants (a totes les eleccions)?

Aquesta qüestió, plantejada per l'Enric a classe, va donar lloc a una gran controvèrsia, opinions molt diverses i, en la meva opinió, el debat potser més interessant que hem tingut fins ara. Per començar ens vam posar per grups per discutir aquest tema. Vam arribar a la següent resposta: "Si, però amb condicions". Això també va provocar una mica de polèmica, ja que es va plantejar què vol dir exactament un "si amb condicions"? És un si d'entrada, un si assegurat o podríem dir que gairebé vol dir "no"?

En tot cas, el nostre grup ha dit d'entrada que és important considerar que per poder votar hem veure'ns afectats per la política d'aquell país. Em sembla un argument força encertat, ja que personalment crec que no té gaire sentit seguir votant en el país d'origen si fa més de 5 anys, per exemple, que vivim aquí. Personalment, puc dir que fa gairebé 6 anys que visc a Espanya i encara se'm permet votar al meu país d'origen, però no em veig afectada per la política d'aquest i ho li veig gaire sentit. Això no vol dir que no segueixi els partits polítics i em mantingui informada de la situació, sobretot tenint en compte que gran part de la meva família viu allà.

En segon lloc vam proposar que seria interessant considerar el temps que porta una persona al país, prenent com a temps mínim uns 7 anys aproximadament. Es clar, es tracta d'una dada aproximada, ja que cap de nosaltres té els coneixements suficients per establir aquest termini.

També vam considerar la importància d'una implicació social al territori i tenir uns mínims coneixements sobre política. Tant l'un com l'altre argument van ser força discutits. Dins del nostre grup ja vam dir que eren temes molt relatius i amb les aportacions d'altres companys se'ns van plantejar a tots preguntes com: com es mesuren? qui s'ha d'encarregar de fer-ho? i, potser la més important: segons quins criteris?

En definitiva, crec és molt complicat elaborar un bon criteri per votar, que s'ajusti a allò que la població creu convenient, i saber com i qui ha de mesurar si li podem o no restringir el vot a alguna persona. Perquè, clar, si "apliquéssim" aquestes condicions als immigrants, també ho hauríem de fer amb els autòctons, o no? Es va parlar de fer un examen per "mesurar" el grau de coneixements... No em sembla la solució gaire encertada. A més, també s'ha comentat que una persona va adquirint al llarg dels anys uns coneixements generals sobre allò que vol i necessita i això també es considera política. Ara, s'ha de tenir en compte que gran part de la població, tant aquí com en altres països, és bastant ignorant amb temes més concrets de política. En moltes ocasions no sabem què hi ha darrera el plantejament d'algun partit polític, què defensen exactament o com actuaran. En què basem llavors el nostre vot?

Potser hauríem d'apostar tots més per una bona formació per tal de poder evitar haver de fer un examen que no té altre propòsit que seleccionar a la població. No fem que la societat sigui encara més controladora.

És molt interessant veure com va madurant un debat sobre un tema tan relatiu, ja que es veu com les diferents persones tenen visions compartides o contràries. I no per això han de ser errònies, al contrari, crec que tots ens podem enriquir de les opinions de la resta, i enfortir la nostra o modificar-la si ho creiem convenient. M'ha agradat molt que, per molt que no estiguéssim d'acord amb alguna opinió, sempre s'hagi respectat l'altra.


Maria Elena

Individu vs Comunitat

Existeixen diversos debats sobre teoria política que s'han agrupat sota el nom de "La crítica comunitarista al liberalisme", considerant-se com a crítics comunitaristes més coneguts: Michael Sandel, Alasdair MacIntyre, Charles Taylor y Michael Walzer.

Quan parlem de comunitarisme, ens estem referint a què l'individu és un subjecte carregat d'història amb drets socials (dret a l'educació, al treball,...) que viu en comunitat. És el col·lectiu qui ens proporciona els trets d'identitat. El liberalisme, en canvi, parteix de l'idea que tots els individus tenen drets individuals, és a dir, drets de llibertat, però aquests no tenen garantia de l'Estat. No obstant, hem de tenir en compte que els termes "liberalisme" i "comunitarisme" es poden interpretar de diferents formes, segons l'autor o el país on ens trobem

A classe se'n va plantejar la següent qüestió: "Què va primer, l'individu o la comunitat?" S'ha creat un debat força interessant i polèmic. En la meva opinió estic convençuda que tant els drets individuals com els socials són importants. En la nostra societat conviuen, alhora, drets individuals i socials. No obstant, sembla que, amb el fenomen globalitzador, el nostre model d'Estat s'estigui convertint en el model d'Estat americà amb una visió neoliberal on prima la responsabilitat individual. S'està perdent aquest sentiment de col·lectivisme, de benestar col·lectiu, d'uns valors compartits... Sembla que tot s'estigui reduint a la major obtenció de beneficis individuals sense tenir en compte els altres i que cadascú s'espavili com pugui.

Des del meu punt de vista és molt important no perdre aquesta part col·lectiva, ja que sense l'existència d'aquesta, la societat es convertiria en una societat egoista i individualista, cosa que ja està passant. També defenso que els drets individuals són essencials, ja que considero que tots els individus han de tenir llibertat d'expressar la seva opinió, tenir un valors personals, poder actuar segons les seves creences i la seva cultura, sempre respectant els drets de la resta de ciutadans dins de la comunitat. Per tant, la situació ideal seria que existís un equilibri òptim entre els drets individuals i socials. Però no és un tasca gens fàcil, ja que s'ha de mobilitzar tota la societat i, tenint en compte que vivim en una societat canviant cada cop més competitiva, serà difícil sensibilitzar a la gent de la importància de tornar a reestructurar aquesta per a sigui més justa.

Maria Elena

Com funciona el racisme?

"Yo no tengo nada contra los extranjeros, pero..."

A classe vam veure un vídeo "Las afinidades electivas" on es veia clarament com funciona el racisme a nivell pràctic. Una persona pot dir que no té res contra els estrangers, però quan se li presenta alguna necessitat pot transformar aquesta en una actitud de rebuig i inclús en una pràctica de discriminació o exclusió. Al vídeo veiem l'exemple perfecte quan un metge està esperant per poder comprar unes entrades, però quan aquest veu que en queden poques, s'inventa un argument que diu que totes aquelles persones de procedència estrangera hauríem d'estar al final de la fila per tal de poder avançar en la cua. Quan això no funciona, diu que ja que ell és el metge, hauria d'estar per davant dels seus pacients. Al final del vídeo veiem com tot se li torna en contra i es veu atrapat en una situació bastant irònica.

Què en traiem d'això? Sempre hi ha una part ideològica darrere del racisme, algú que pensa, un polític. També hi ha un tècnic, és a dir, els que executen i, per descomptat, les víctimes. La resta podríem dir que no pensen, actuen ni opinen al respecte. Avui en dia les víctimes del racisme molts cops són els immigrants, però com hem vist a classe, existeixen molts tipus de racisme, des de la xenofòbia (rebuig a allò que ve de fora), aporofobia (al desposseït) fins la heterofobia (rebuig genèric als altres).

També vam comentar el diferents "Plans del racisme" per diferenciar el grau o nivell de racisme existents. El primer, que també vaig mencionar en l'anterior entrada al blog, és l'infraracisme que es manifesta a través d'acudits, etc., i que s'ha anat construint al llarg dels anys. És per dir-ho d'una forma, un racisme molt "light", no obstant, no deixa de ser una forma de manifestar idees o opinions respecte altres.

El segon nivell és el racisme fragmentat, és a dir, quan ja parlem d'actes puntuals racistes, manifestacions,... Després passem a parlar del racisme polític, quan es fan lleis que regulen aquests temes, i finalment el racisme total o d'Estat que és el racisme més radical. Un clar exemple és l'Holocaust, quan la política es fonamenta sobre plantejaments racials, de rebuig o exclusió.

És difícil saber on està el límit per dir que una actuació és racista o no, i en gran mesura crec que tots tenim algun prejudici o opinió. Els acudits poden ser divertits i ens podem riure, sempre i quan ningú se senti ofès o discriminat.

Constatació o defensa?

Tornant a incidir sobre el tema del interculturalisme i el multiculturalisme del que vaig parlar fa un temps intentant definir aquestes paraules. Quan vaig fer les meves pròpies definicions no era conscient de que existeix una diferència també entre els termes multiculturalisme i multiculturalitat, i el mateix passa amb la paraula interculturalitat i interculturalisme.

He de dir, abans de tot, que totes aquestes contenen la paraula cultura, que denota un sentiment, a través del qual ens expressem. Va, doncs, més enllà que la ètnia (només és biològic/físic).

Quan parlem de multiculturalitat ens referim a la constatació d'una diversitat de cultures. En canvi, multiculturalisme és la defensa del pluralisme cultural, és a dir, que tots tenen un rol igualitari.  Per tant, a més de constatar que hi ha moltes cultures, defensa l'idea de que tots han de tenir els mateixos drets.

En quant a la interculturalitat és la constatació de l'existència de comunicació intercultural. És a dir, hi ha relació, no obstant, això no implica que hi hagi també entesa ni un intercanvi de valors. Quan parlem de interculturalisme ens referim a la defensa de la barreja cultural i, en aquest cas sí, de l'intercanvi de valors.

Ara bé, el debat que s'ha originat a partir d'aquesta clarificació de conceptes ha estat molt interessant. Perquè, què passaria si portéssim el multiculturalisme a l'extrem? Hi hauria una segregació igualitària on la tolerància seria el valor màxim. Això sembla força positiu en principi, ja que tots tindríem uns mateixos drets, però no hi hauria barreja de cultures i cadascú aniria pel seu compte.

I què passaria si es portés l'interculturalisme a l'extrem? En aquest cas ens trobaríem amb un fenomen anomenat "hibridació cultural", que comporta la pèrdua d'identitat i la generació d'una nova cultura comuna. Es tracta d'un fenomen que s'està intensificant bastant a causa de la globalització, ja que gràcies a aquesta s'estan donant diversos canvis en la cultura; es produeixen apropaments culturals, a través, per exemple, dels mitjans de comunicació. Això ens pot proporcionar un major coneixement dels estils de vida d'altres cultures. No obstant, aquest fet també té una cara negativa. ja que existeix una tendència a homogeneïtzar les cultures prenent com a cultura referent la americana. I això fa por.

Això m'ha fet pensar en quina opció seria la més adequada, però la veritat és que no crec que cap dels dos extrems siguin la solució. En la meva opinió és important conèixer altres cultures, barrejar-se amb elles, sempre mantenint el que seria l'essència de la nostra cultura.

Per tancar aquesta entrada m'agradaria posar dos acudits que he trobat a Internet sobre el tema del multiculturalisme. Això, alhora, enllaça amb el següent tema del que parlaré: dels diferents nivells de racisme. El nivell inferior que potser no es consideraria racisme en sí es diu infraracisme i normalment es tradueix en acudits sense massa ànim d'ofendre.

Maria Elena

Catalunya über alles

Hola a tots!

Acabo d'entrar a la pàgina web del cinema de Vilanova i he vist a la cartellera una pel·lícula que es diu "Catalunya über alles" i m'ha cridat l'atenció. La sinopsi diu:

"La pel·lícula tracta fonamentalment de la xenofòbia a la Catalunya més interior, a través de la vida d'un immigrant en atur, un ex-presidiari i un empresari d'èxit en un petit poble català. El director ha recollit tres històries per tractar d'analitzar aquest fenomen, que afecta tot el món, tractant de donar diversos punts de vista en situacions diferents."

Jo no se si la veure, però tractant-se de temes que ara estem veient a classe potser seria una idea. Us deixo el trailer:

Maria Elena

¿Dónde está el límite entre la rivalidad y el racismo?

Aquesta és una de les preguntes que surt en una notícia que vaig trobar fa un temps a 20minuts.es. L'he volgut penjar al Blog per a que hi donéssiu un cop d'ull. No me'n recordo si va ser a la primera classe d'interculturalitat o la segona, però va sorgir el tema del racisme al futbol i es va arribar a la conclusió que als futbolistes no se'ls rebutja, que no existeix racisme al camp, sinó més bé admiració pels jugadors.

Pancarta contra el racisme

Diverses noticies, entre d'altres la que vaig trobar interessant "Racismo en el deporte español, un mal que existe y que se puede perseguir y erradicar", posen èmfasi en que el racisme realment està present dintre del camp. Es debat si s'hauria de sancionar aquests comportaments i com es que la gent mostra aquest tipus d'actituds envers alguns jugadors. És un tema que es trasllada també a altres esports com la Fórmula 1, amb el cas de Lewis Hamilton quan alguns aficionats varen tenir actituds racistes contra ell.

Penso que, si volem una societat més justa, també ens hem de centrar en àmbits com aquests i combatre el racisme.


Maria Elena

Ingredients clau d'una definició: cultura, multiculturalisme i racisme

Què ens ve al cap quan pensem en el terme "cultura"? És una paraula bastant comuna de la qual sovint se'n sent parlar. Però, algun cop us heu parat a pensar en la seva significació? A la darrera classe, l'Enric ens va proposar que intentéssim definir el terme cultura amb les nostres paraules. La meva definició va ser: "un conjunt d'ideologies, creences, costums, hàbits, llengua, etc., amb les quals ens sentim identificats". Clar, aquesta només era una primera aproximació, ja que després tots vam dir la nostra i em vaig donar compte d'altres aspectes rellevants:

Un dels problemes que ens hem trobat alhora de definir aquest terme és la subjectivitat. És a dir, la paraula cultura no significa el mateix ara que al segle XVIII. És, per tant, un coneixement relatiu, ja que la societat canviant fa que la cultura sigui dinàmica. També ens hem topat amb un problema terminològic comparant ètnia amb cultura. S'aplica pel mateix o hi ha diferències? Després d'una estona de discussió, hem arribat a la conclusió que la paraula ètnia s'aplica a l'exòtic o cultures minoritàries. Té, per tant, un component racial. No obstant, aquest terme s'ha perdut bastant als debats contemporanis. Tampoc s'ha de confondre amb "societat", ja que aquest terme només es refereix a un conjunt de persones que comparteixen un mateix territori.

Una cosa que si està clara és que, per molt que no hi hagi una definició única, totes han de tenir uns ingredients clau: idea de conjunt (com a conjunt d'elements que interactuen), contingut, població o territori, identificació i transmissió. Fent èmfasi en aquest últim aspecte, que jo no havia considerat en la meva definició, ens referim a que la cultura és apresa, és a dir, no és genètica.

Ara, amb tots aquests coneixements, m'agradaria fer una definició més elaborada: "El terme cultura fa referència a un conjunt de costums, tradicions, creences, llengua i altres trets característics d'una població, que es van transmetent de generació en generació, a través dels quals ens sentim identificats i que generen un sentiment de pertinença."

A partir d'aquí, l'Enric ens va plantejar d'elaborar la nostra definició dels següents termes:

Multiculturalisme

Si penso en la paraula, em ve al cap qualsevol lloc on hi hagi gent de diferents cultures. De fet, si separem la paraula (multi-culturalisme), ja ens diu que hi ha moltes-, en aquest cas, doncs, cultures simultàniament. Fent una petita recerca per Internet he trobat que en molts llocs diuen que aquest terme es polisèmic i està subjecte a diverses i de vegades contradictòries interpretacions. Això m'ha fet dubtar una mica. He continuat cercant i he trobat la següent definició: "Es la primera expresión del pluralismo cultural, que promueve la no discriminación por razones de raza o cultura, la celebración y reconocimiento de la diferencia cultural así como el derecho a ella."
Aquesta definició afegeix característiques que jo no havia considerat en la meva, però les definicions van variant les unes de les altres, així que crec que s'haurien de trobar aquests ingredients clau per a una bona definició del terme, tal i com vam fer amb el terme cultura. El possible problema que veig aquí és que es tracta d'un concepte bastant modern que potser no s'ha definit del tot encara i que es va transformant a mesura que la societat canvia. A més, hem d'anar en compte de no confondre conceptes com interculturalitat amb multiculturalisme.

Racisme

En alguna entrada anterior ja vaig fer menció a aquest tema. Em vaig plantejar diferents situacions i quan realment podem dir que algú és o no racista. Tal i com vaig mencionar anteriorment, crec que el racisme no es limita només a una ideologia basada en la superioritat d'unes races o ètnies sobre altres (segons la Wikipedia). Jo crec que va més enllà, que no només es limita al rebuig davant d'altres races que considerem inferiors a nosaltres. Des del meu punt de vista també es podria aplicar al rebuig o a prejudicis que tenim contra alguna persona que no comparteix amb nosaltres uns mateixos valors, creences,... Per a mi es basa en el respecte o no envers altres cultures, races, creences, formes d'actuar, etc. Si estic en el cert o no, no ho sé, però aquesta és la meva interpretació personal.

Maria Elena

L'ancià i Salomón

"forastero de mierda", "sinverguenza", "uno de esos negros", "ladrón"

Tots aquests termes formen part dels discurs inicial de l'Eusebio, un ancià de poble, cap als immigrants. Ell mostra una actitud de rebuig molt forta que es veu reflectida en el llenguatge que utilitza i la forma en la qual els menysprea. No obstant, la història canvia totalment quan de cop l'ancià descobreix que el Bassir ("uno de esos negros") té un gran talent per a jugar a la petanca. Com s'acosta el festival i el torneig de petanca, l'Eusebio experimenta un canvi d'actitud. Això, en un primer instant, sembla ser degut, doncs, a un interès personal o una recompensa material. No obstant, al llarg del curtmetratge s'observa com l'ancià, a més d'aquest interès material, arriba a apreciar realment en Bassir.

És possible un canvi d'actitud? 

Aquesta pregunta ens la va fer l'Enric després de veure el vídeo. Hi he pensat i he arribat a la conclusió que si que és possible que una persona experimenti un canvi d'actitud sense que això impliqui l'obtenció d'una recompensa material. En el cas de l'Eusebio, que segurament no estaria acostumat a veure cap immigrant, aquest sentiment que té de rebuig segurament es deu a que en el fons té una mica de por. M'ha fet gràcia, i m'ha sobtat una mica la personalitat d'en Bassir, ja que ell, per molt que l'Eusebio l'insulti i el rebutgi, té fe en l'ancià. Ell creu i sap que només cal apropar-se una mica i fer-li veure que al cap i la fi tots som persones, vinguem del lloc que vinguem. Per tant, un canvi d'actitud no té que venir sempre acompanyat d'un interès, sinó que pot passar si ens mostren oberts a noves cultures.

Maria Elena

Diferències culturals

Abans de parlar sobre la primera activitat que vam fer a classe, m'agradaria comentar per què vaig escollir fer aquesta assignatura. En primer lloc crec que, com a futurs pedagogs i pedagogues, és fonamental tenir uns certs coneixements sobre temes cada cop més evidents i actuals, com ara la societat multicultural en la qual ens veiem submergits, les diferències culturals i els efectes que això provoca sobre nosaltres, el rol dels educadors,... Una altra raó per la qual em vaig apuntar, va ésser perquè espero que les classes m'ajudin a formar una opinió més sòlida envers aquests temes. A més a més, també tinc una implicació personal, ja que jo també soc immigrant.

Una primera activitat introductòria que vam fer a classe consistia en reflexionar a nivell personal si estàvem o no d'acord amb una sèrie d'enunciats proposats per l'Enric. També havíem de pensar si la gent del nostre entorn més pròxim i la societat en general hi estarien d'acord o no.

Personalment, puc dir que la meva opinió varia bastant en quant a la opinió que, segons el meu punt de vista, tenen les persones més pròximes a mi i la societat. En alguns casos s'assembla molt, però d'altres gens. Després de fer la activitat vam tenir l'oportunitat de comentar-la amb els nostres companys. Al posar en comú a nivell grup-classe l'activitat, em vaig donar compte que hi ha enunciats que fan referència a opinions, però també a fets i que s'hauria de demostrar per saber si algun enunciats realment fa referència o no a un fet mitjançant dades estadístiques.

En quant al primer enunciat: "En general, la gent és racista", em vaig parar a pensar en el terme racisme. Com podem opinar si som o no racistes si abans no pensem en la definició d'aquest terme? Segons la Wikipedia, el racisme és una ideologia basada en la superioritat d'unes races o ètnies sobre altres. Jo crec que molts cop ens confonem quan diem que una persona és racista, ja que es sol relacionar amb aquest sentiment de rebuig contra els estrangers. Però, al mateix temps em pregunto on està el límit de dir que som o no racistes? Qui ho determina, això?

Un exemple molt fàcil: una persona d'una mateixa raça se'n va a viure a un poble molt petit on els ciutadans tenen una cultura molt tancada i no admeten gent de fora, encara que sigui de la seva raça. Es podria pensar que això no és racisme, però quan una persona d'una altra raça o color de pell vol integrar-se en una societat i no l'accepten si que és racisme? Des del meu punt de vista, els dos casos son una forma de racisme, amb l'única diferència que en un cas les races son iguals i en l'altre no.

Una altra frase que m'agradaria comentar és la següent: "Els immigrants han d'adoptar els nostres costums i hàbits socials". Jo soc de nacionalitat holandesa i fa 5 anys que em vaig mudar a Catalunya. Crec que és important estar obert als costums dels país on anem a viure, però això no implica que hem de canviar les nostres. El respecte juga un rol important, i crec que si respectem la cultura d'un país i potser adaptar-nos als hàbits, ens podem integrar molt bé. Al principi no és fàcil, però estic convençuda que amb el temps i una actitud oberta és possible.

De fet, tots els enunciats son molt interessants, i espero que durant l'assignatura es comentin més a fons.

Per acabar, voldria dir que em vaig quedar bastant sorpresa quan el professor ens va mostrar un llistat de les principals preocupacions de la població espanyola d'avui en dia, ja que jo em pensava que la immigració era un tema bastant present, i de fet ho és, no obstant no ocupa un dels principals llocs, sinó que està a la quarta posició.

Maria Elena

Presentació

Hola a tots i a totes!

Us dona la benvinguda al meu blog. Jo em dic Maria Elena Seinen, tinc 20 anys i acabo de començar el tercer curs de Pedagogia a la Universitat de Barcelona. A l'assignatura d'Interculturalitat i immigració ens han proposat de crear un blog per a comentar i reflexionar sobre diferents temes tractats a classe. És el primer cop que creo un blog i espero que em sigui útil per a conèixer una altra forma d'expressar les meves opinions. Fins aviat!

Maria Elena