Per tancar...

Hem arribat al final de l'assignatura d'Interculturalitat i immigració. Durant aquests 4 mesos he après moltes coses noves, he ampliat el meu coneixement i m'ho he passat molt bé. L'ambient a classe ha estat molt agradable, ja que hem tingut l'oportunitat de debatre els temes que més ens interessaven i amb l'opinió dels altres he pogut enriquir la meva sobre els diferents temes tractats a classe.

M'agradaria fer una petita reflexió de cara a la primera activitat que vàrem fer a classe on havíem de dir si estàvem o no d'acord amb una sèrie d'enunciats. També havíem de pensar si la gent pròxima a nosaltres i la societat en general hi estarien o no d'acord.

Un dels enunciats que vaig comentar és el següent: "En general, la gent és racista". La meva opinió, en quant a la societat, era que aquesta no estaria ni en desacord ni en acord. Vaig optar per aquesta resposta, ja que de fet no sabia ben bé si hi havia molta gent racista o no. Al finalitzar aquest semestre i després de haver fet diverses lectures m'he donat compte que encara a dia d'avui hi ha molta gent racista. Segons el Informe Anual 2011 sobre el racismo en el Estado español realitzat per la Federación de Asociaciones de SOS Racismo del Estado español, l'any 2010 està caracteritzat per l'augment del racisme i de la xenofòbia. Aquest augment es degut, en gran part, per les forces polítiques. L'Informe diu que, segons un estudi de la fundació Bertelsman, un 31% dels espanyols expulsaria als estrangers que porten molt de temps a l'atur. Aquest estudi i molt altres recollits en aquest document afirmen que existeix una tendència a l'alça en les opinions desfavorables al fenomen migratori. Segons l'estudi Opinión de los Españoles en materia de racismo y xenofobia realitzat per Manual Pérez Yruela y Thierry Desrues, un 33,5% dels entrevistats opina que un partit polític que defensés idees xenòfobes, tindria molta o bastant acceptació. Això és una dada força preocupant.
Per això crec que, ara més que mai, cal treballar valors des de l'escola que siguin favorables a l'acceptació de tothom en una societat caracteritzada per la multiculturalitat.

En altres enunciats, com "Els educadors han de ser neutrals davant dels conflictes intercultural", també he canviat una mica d'opinió. De fet, no sabia si estar-hi molt o poc d'acord. Ara, estic molt d'acord en que cal intervenir quan s'origina un conflicte i gestionar-lo correctament, tenint en compte les diferents parts implicades i cercant la millor solució que tingui el mínim de conseqüències negatives pedagògicament i socialment parlant.

També a l'enunciat "La cultura d'una persona determina la seva conducta i el seu comportament social" he canviat d'opinió. A principi de curs hi estava una mica d'acord, però he après que som multiculturals i no ens definim per una única cultura de referència. Tothom té la seva interpretació personal i particular del que significa pertànyer a la seva cultura. Per tant, crec que el que determina la conducta i el comportament d'algú és la combinació de diferents creences que provenen de diferents concepcions de cultura de referència.

Alguns enunciats, en canvi, com el següent: "És preferible agrupar els alumnes per procedència perquè això millora el ritme de l'aprenentatge", vaig posar que no hi estava d'acord i segueixo pensant el mateix. Crear grups homogenis no afavoreix l'aprenentatge integral i intercultural, sinó al contrari. Igual que l'enunciat que diu "La diferència cultural és un valor positiu per a la convivència", segueixo opinant que és enriquidor conviure amb altres cultures per poder arribar a ser crítics amb la nostra i fomentar una actitud tolerant vers els altres.

Estic convençuda que encara em queda molt de camí per davant, però estic disposada a aprendre molt més i

puc dir que m'emporto una bona experiència d'aquesta assignatura. Gràcies!

Maria Elena

Viatge Intercultural

Ja fa molt de temps que no escric res en el meu blog, però oblidat no està pas. Han sigut unes setmanes molt disperses i amb molta feina pel mig. Ara em prenc un temps per escriure amb tranquil·litat la meva última experiència de l'any 2011 per donar així també la benvinguda al nou any, un any ple de noves oportunitats i esperances (espero).

Per les festes de Nadal vaig viatjar a Holanda per veure la família i els amics d'allà. Es respirava un ambient molt agradable durant aquests dies. Però, ja que estem parlant de temes d'interculturalitat i immigració, m'agradaria comentar algunes cosetes que em van sorprendre molt positivament. Segurament no m'hagués fixat en aquests detalls, però després d'haver assistit a diverses classes d'interculturalitat, haver participant en diversos debats, etc., puc dir que ara em fixo molt més en aquests temes a la vida diària.

Vam anar de compres, una amiga meva i jo, i gairebé la meitat del personal de la tenda era immigrant. Vaig veure diverses noies amb mocador, dos nois asiàtics, una noia d'origen africà i d'altres. Entre tots es comunicaven i s'ajudaven mútuament. És potser un detall molt simple, però son aquestes coses les que fan que un futur amb menys discriminació i racisme sigui possible.

Per cap d'any vaig fer un viatge amb creuer amb vuit persones més, tres de les quals no coneixia encara. Ha sigut un viatge molt interessant, ja que he pogut conèixer diverses costums d'altres països. Un dels nois que viatjava amb nosaltres era d'origen egipci i ha compartit amb mi les seves creences. El personal del vaixell també era de molts llocs diferents. Va ser molt enriquidor. Sobretot si penso que érem vuit persones, algunes força desconegudes, tots amb altres creences, costums i orígens. Em fa gràcia pensar que del grupet que érem, hi havien holandesos, espanyols i una persona egípcia, però que tots ens comunicàvem per mitjà de l'anglès. Una barreja molt divertida. Hem pogut passar uns dies fantàstics junts, rient i gaudint. Inoblidable.

Crec que tots i cadascú de nosaltres hauria de posar el seu petit gra de sorra per intentar construir un món millor on tots siguem acceptats.

Aquí us deixo un bonic record de finals de l'any 2011...

@ Millennium Bridge, Newcastle

I per acabar aquesta entrada, us deixo una cançó de la meva llista de favorits. Bon any nou a tots!

John Hiatt - Have a little faith

El dol migratori

Ja fa unes setmanes que vam parlar sobre aquest fenomen. No obstant, m'agradaria tornar a incidir-hi. Segons el Dr. Joseba Atxotegui hem de suposar que tots estem dotats per fer front a les vivències de la migració, ja que els humans, fins fa ben poc, hem sigut sempre nòmades. Tot i així, no es tracta pas d'un procés senzill.

Quan una persona migra gairebé tot al seu voltant canvia (alimentació, costums, llengua,...). La migració té, segons l'autor, la seva part positiva i negativa. Per una banda, existeix la possibilitat d'estructurar en el país d'acollida una nova vida, nous projectes, i normalment hi ha una sensació de força i de veure's capaç d'abordar el control del propi destí. Per altra banda, és un procés que comporta també sentiments de pena i dolor, ja que hem de tenir en compte que la migració està relacionada amb la pèrdua de quelcom significatiu pel subjecte, denominat "dol". Aquesta pèrdua té a veure amb la reelaboració dels vincles que la persona ha establert amb el país d'origen.

L'autor diu: "a menor consistencia y elaboración del proyecto migratorio, más difícil será la elaboración del duelo". Això està relacionat amb la raó per la qual una persona migra, ja que quan ens veiem obligats a fer-ho sense cap projecte migratori és molt complicat que es gestioni bé aquest dol. Aquí es quan sorgeixen els problemes psicològics (síndrome d'Ulisses).

El Dr. Joseba Atxotegui proposa set dols de la migració:

1. El dol per la família i els amics: no poder comptar amb l'afecte i el suport dels éssers estimats pot comportar sentiments de soledat, ansietat, por al futur,... Els fills dels immigrants tenen major risc de patir trastorns mentals que no pas els seus pares, ja que hi ha una absència de referents clars, més encara si en el país d'acollida se senten exclosos.

2. El dol per la llengua materna: l'adquisició d'una nova llengua comporta un gran esforç per part de l'immigrant.

3. El dol per la cultura: els aspectes més importants que canvien són l'alimentació, la vestimenta, el sentit del temps,...

4. La pèrdua dels paisatges, la terra: canvis de temperatura, humitat, colors, lluminositat,...

5. La pèrdua del status social: la majoria d'immigrants retrocedeixen a nivell d'estatus social respecta a la seva societat d'origen.

6. La pèrdua del contacte amb el grup ètnic ("nacional") d'origen: pèrdua del sentiment de pertinença a un grup humà que posseeix unes característiques comunes de cultura, història, llengua, etc.

7. La pèrdua de la seguretat física: malalties lligades a situacions d'irregularitat legal o poca higiene, víctimes de violència racista,...

Experiència personal

En el meu cas personal, puc dir que en cert grau també he passat per aquest dol migratori. Fa ja 5 anys i mig que visc a Catalunya, però al principi se'm va fer bastant difícil adaptar-me. Trobava molt a faltar als meus amics del meu país d'origen, ja que vaig venir just abans de l'estiu i no coneixia a ningú aquí.

Quan aquest canvi no és voluntari, com en el meu cas, no hi ha cap il·lusió o projecte migratori que ajudi a elaborar aquest dol. Per sort vaig comptar amb el suport dels meus pares i familiars. Quan va començar el curs, poc a poc em vaig anar integrant, ja que la majoria de companys em feien sentir benvinguda. No vaig experimentar cap mena de violència ni rebuig. Si és veritat que vaig haver d'aprendre un nou idioma, cosa que em va suposar un repte a aconseguir, però vaig rebre ajudes per part de l'escola.

Encara que aquest canvi no era intencionat per part meva (ja que els meus pares van decidir fer la mudança), m'ha aportat diverses coses bones. M'ha fet veure que no totes les amistats són per sempre i que la distància ens fa veure qui roman a la nostra vida i qui no. A més, sento que m'he fet més forta i afronto altres problemes de la vida amb una filosofia diferent. He fet moltes noves amistats aquí i estic molt a gust actualment. He superat el meu dol migratori, i encara que a vegades trobi a faltar algunes costums o persones, puc dir que em sento força integrada.

La festa sorpresa que em van fer els meus amics d'Holanda quan em vaig marxar.

Maria Elena

"trabajar sí, cotizar sí, votar no"

El títol d'aquesta entrada és una de les frases que surt en un vídeo d'una candidatura promoguda per "SOS Racisme" per defensar el dret de vot dels immigrants.

Tenen dret a votar els immigrants (a totes les eleccions)?

Aquesta qüestió, plantejada per l'Enric a classe, va donar lloc a una gran controvèrsia, opinions molt diverses i, en la meva opinió, el debat potser més interessant que hem tingut fins ara. Per començar ens vam posar per grups per discutir aquest tema. Vam arribar a la següent resposta: "Si, però amb condicions". Això també va provocar una mica de polèmica, ja que es va plantejar què vol dir exactament un "si amb condicions"? És un si d'entrada, un si assegurat o podríem dir que gairebé vol dir "no"?

En tot cas, el nostre grup ha dit d'entrada que és important considerar que per poder votar hem veure'ns afectats per la política d'aquell país. Em sembla un argument força encertat, ja que personalment crec que no té gaire sentit seguir votant en el país d'origen si fa més de 5 anys, per exemple, que vivim aquí. Personalment, puc dir que fa gairebé 6 anys que visc a Espanya i encara se'm permet votar al meu país d'origen, però no em veig afectada per la política d'aquest i ho li veig gaire sentit. Això no vol dir que no segueixi els partits polítics i em mantingui informada de la situació, sobretot tenint en compte que gran part de la meva família viu allà.

En segon lloc vam proposar que seria interessant considerar el temps que porta una persona al país, prenent com a temps mínim uns 7 anys aproximadament. Es clar, es tracta d'una dada aproximada, ja que cap de nosaltres té els coneixements suficients per establir aquest termini.

També vam considerar la importància d'una implicació social al territori i tenir uns mínims coneixements sobre política. Tant l'un com l'altre argument van ser força discutits. Dins del nostre grup ja vam dir que eren temes molt relatius i amb les aportacions d'altres companys se'ns van plantejar a tots preguntes com: com es mesuren? qui s'ha d'encarregar de fer-ho? i, potser la més important: segons quins criteris?

En definitiva, crec és molt complicat elaborar un bon criteri per votar, que s'ajusti a allò que la població creu convenient, i saber com i qui ha de mesurar si li podem o no restringir el vot a alguna persona. Perquè, clar, si "apliquéssim" aquestes condicions als immigrants, també ho hauríem de fer amb els autòctons, o no? Es va parlar de fer un examen per "mesurar" el grau de coneixements... No em sembla la solució gaire encertada. A més, també s'ha comentat que una persona va adquirint al llarg dels anys uns coneixements generals sobre allò que vol i necessita i això també es considera política. Ara, s'ha de tenir en compte que gran part de la població, tant aquí com en altres països, és bastant ignorant amb temes més concrets de política. En moltes ocasions no sabem què hi ha darrera el plantejament d'algun partit polític, què defensen exactament o com actuaran. En què basem llavors el nostre vot?

Potser hauríem d'apostar tots més per una bona formació per tal de poder evitar haver de fer un examen que no té altre propòsit que seleccionar a la població. No fem que la societat sigui encara més controladora.

És molt interessant veure com va madurant un debat sobre un tema tan relatiu, ja que es veu com les diferents persones tenen visions compartides o contràries. I no per això han de ser errònies, al contrari, crec que tots ens podem enriquir de les opinions de la resta, i enfortir la nostra o modificar-la si ho creiem convenient. M'ha agradat molt que, per molt que no estiguéssim d'acord amb alguna opinió, sempre s'hagi respectat l'altra.


Maria Elena

Individu vs Comunitat

Existeixen diversos debats sobre teoria política que s'han agrupat sota el nom de "La crítica comunitarista al liberalisme", considerant-se com a crítics comunitaristes més coneguts: Michael Sandel, Alasdair MacIntyre, Charles Taylor y Michael Walzer.

Quan parlem de comunitarisme, ens estem referint a què l'individu és un subjecte carregat d'història amb drets socials (dret a l'educació, al treball,...) que viu en comunitat. És el col·lectiu qui ens proporciona els trets d'identitat. El liberalisme, en canvi, parteix de l'idea que tots els individus tenen drets individuals, és a dir, drets de llibertat, però aquests no tenen garantia de l'Estat. No obstant, hem de tenir en compte que els termes "liberalisme" i "comunitarisme" es poden interpretar de diferents formes, segons l'autor o el país on ens trobem

A classe se'n va plantejar la següent qüestió: "Què va primer, l'individu o la comunitat?" S'ha creat un debat força interessant i polèmic. En la meva opinió estic convençuda que tant els drets individuals com els socials són importants. En la nostra societat conviuen, alhora, drets individuals i socials. No obstant, sembla que, amb el fenomen globalitzador, el nostre model d'Estat s'estigui convertint en el model d'Estat americà amb una visió neoliberal on prima la responsabilitat individual. S'està perdent aquest sentiment de col·lectivisme, de benestar col·lectiu, d'uns valors compartits... Sembla que tot s'estigui reduint a la major obtenció de beneficis individuals sense tenir en compte els altres i que cadascú s'espavili com pugui.

Des del meu punt de vista és molt important no perdre aquesta part col·lectiva, ja que sense l'existència d'aquesta, la societat es convertiria en una societat egoista i individualista, cosa que ja està passant. També defenso que els drets individuals són essencials, ja que considero que tots els individus han de tenir llibertat d'expressar la seva opinió, tenir un valors personals, poder actuar segons les seves creences i la seva cultura, sempre respectant els drets de la resta de ciutadans dins de la comunitat. Per tant, la situació ideal seria que existís un equilibri òptim entre els drets individuals i socials. Però no és un tasca gens fàcil, ja que s'ha de mobilitzar tota la societat i, tenint en compte que vivim en una societat canviant cada cop més competitiva, serà difícil sensibilitzar a la gent de la importància de tornar a reestructurar aquesta per a sigui més justa.

Maria Elena

Com funciona el racisme?

"Yo no tengo nada contra los extranjeros, pero..."

A classe vam veure un vídeo "Las afinidades electivas" on es veia clarament com funciona el racisme a nivell pràctic. Una persona pot dir que no té res contra els estrangers, però quan se li presenta alguna necessitat pot transformar aquesta en una actitud de rebuig i inclús en una pràctica de discriminació o exclusió. Al vídeo veiem l'exemple perfecte quan un metge està esperant per poder comprar unes entrades, però quan aquest veu que en queden poques, s'inventa un argument que diu que totes aquelles persones de procedència estrangera hauríem d'estar al final de la fila per tal de poder avançar en la cua. Quan això no funciona, diu que ja que ell és el metge, hauria d'estar per davant dels seus pacients. Al final del vídeo veiem com tot se li torna en contra i es veu atrapat en una situació bastant irònica.

Què en traiem d'això? Sempre hi ha una part ideològica darrere del racisme, algú que pensa, un polític. També hi ha un tècnic, és a dir, els que executen i, per descomptat, les víctimes. La resta podríem dir que no pensen, actuen ni opinen al respecte. Avui en dia les víctimes del racisme molts cops són els immigrants, però com hem vist a classe, existeixen molts tipus de racisme, des de la xenofòbia (rebuig a allò que ve de fora), aporofobia (al desposseït) fins la heterofobia (rebuig genèric als altres).

També vam comentar el diferents "Plans del racisme" per diferenciar el grau o nivell de racisme existents. El primer, que també vaig mencionar en l'anterior entrada al blog, és l'infraracisme que es manifesta a través d'acudits, etc., i que s'ha anat construint al llarg dels anys. És per dir-ho d'una forma, un racisme molt "light", no obstant, no deixa de ser una forma de manifestar idees o opinions respecte altres.

El segon nivell és el racisme fragmentat, és a dir, quan ja parlem d'actes puntuals racistes, manifestacions,... Després passem a parlar del racisme polític, quan es fan lleis que regulen aquests temes, i finalment el racisme total o d'Estat que és el racisme més radical. Un clar exemple és l'Holocaust, quan la política es fonamenta sobre plantejaments racials, de rebuig o exclusió.

És difícil saber on està el límit per dir que una actuació és racista o no, i en gran mesura crec que tots tenim algun prejudici o opinió. Els acudits poden ser divertits i ens podem riure, sempre i quan ningú se senti ofès o discriminat.

Constatació o defensa?

Tornant a incidir sobre el tema del interculturalisme i el multiculturalisme del que vaig parlar fa un temps intentant definir aquestes paraules. Quan vaig fer les meves pròpies definicions no era conscient de que existeix una diferència també entre els termes multiculturalisme i multiculturalitat, i el mateix passa amb la paraula interculturalitat i interculturalisme.

He de dir, abans de tot, que totes aquestes contenen la paraula cultura, que denota un sentiment, a través del qual ens expressem. Va, doncs, més enllà que la ètnia (només és biològic/físic).

Quan parlem de multiculturalitat ens referim a la constatació d'una diversitat de cultures. En canvi, multiculturalisme és la defensa del pluralisme cultural, és a dir, que tots tenen un rol igualitari.  Per tant, a més de constatar que hi ha moltes cultures, defensa l'idea de que tots han de tenir els mateixos drets.

En quant a la interculturalitat és la constatació de l'existència de comunicació intercultural. És a dir, hi ha relació, no obstant, això no implica que hi hagi també entesa ni un intercanvi de valors. Quan parlem de interculturalisme ens referim a la defensa de la barreja cultural i, en aquest cas sí, de l'intercanvi de valors.

Ara bé, el debat que s'ha originat a partir d'aquesta clarificació de conceptes ha estat molt interessant. Perquè, què passaria si portéssim el multiculturalisme a l'extrem? Hi hauria una segregació igualitària on la tolerància seria el valor màxim. Això sembla força positiu en principi, ja que tots tindríem uns mateixos drets, però no hi hauria barreja de cultures i cadascú aniria pel seu compte.

I què passaria si es portés l'interculturalisme a l'extrem? En aquest cas ens trobaríem amb un fenomen anomenat "hibridació cultural", que comporta la pèrdua d'identitat i la generació d'una nova cultura comuna. Es tracta d'un fenomen que s'està intensificant bastant a causa de la globalització, ja que gràcies a aquesta s'estan donant diversos canvis en la cultura; es produeixen apropaments culturals, a través, per exemple, dels mitjans de comunicació. Això ens pot proporcionar un major coneixement dels estils de vida d'altres cultures. No obstant, aquest fet també té una cara negativa. ja que existeix una tendència a homogeneïtzar les cultures prenent com a cultura referent la americana. I això fa por.

Això m'ha fet pensar en quina opció seria la més adequada, però la veritat és que no crec que cap dels dos extrems siguin la solució. En la meva opinió és important conèixer altres cultures, barrejar-se amb elles, sempre mantenint el que seria l'essència de la nostra cultura.

Per tancar aquesta entrada m'agradaria posar dos acudits que he trobat a Internet sobre el tema del multiculturalisme. Això, alhora, enllaça amb el següent tema del que parlaré: dels diferents nivells de racisme. El nivell inferior que potser no es consideraria racisme en sí es diu infraracisme i normalment es tradueix en acudits sense massa ànim d'ofendre.

Maria Elena